Així és una comparació d'un grup gran.

Les persones obertes són intel·lectualment curioses, aprecien l’art i són sensibles a la bellesa. En comparació amb les persones tancades, tendeixen a ser més conscients dels seus sentiments. Acostumen a pensar i actuar de manera individualista i poc conformista. Els intel·lectuals solen puntuar alt en obertura a l’experiència; per això, aquest factor també s’ha anomenat Cultura o Intel·lecte.

Tot i això, probablement és millor considerar l’intel·lecte com un aspecte més de l’obertura a l’experiència. Les puntuacions en obertura només tenen una relació modesta amb els anys d’educació i amb els resultats dels tests d’intel·ligència estàndard.

Una altra característica de l’estil cognitiu obert és la facilitat per pensar en símbols i abstraccions allunyats de l’experiència concreta. Segons les capacitats intel·lectuals de cada persona, aquest pensament simbòlic pot prendre la forma del raonament matemàtic, lògic o geomètric, de l’ús artístic i metafòric del llenguatge, de la composició o la interpretació musical, o d’alguna de les moltes arts visuals o escèniques.

Les persones amb puntuacions baixes en obertura a l’experiència acostumen a tenir interessos limitats i corrents. Prefereixen allò senzill, directe i evident a allò complex, ambigu i subtil. Poden mirar les arts i les ciències amb recel, i considerar-les activitats obscures o sense cap utilitat pràctica. Les persones tancades prefereixen la familiaritat a la novetat; són conservadores i reticents al canvi.

Els psicòlegs, que sovint són persones obertes a l’experiència, acostumen a presentar l’obertura com un tret més sa o més madur. Tanmateix, els estils de pensament obert i tancat són útils en entorns diferents. L’estil intel·lectual de la persona oberta pot anar molt bé a un professor universitari, però la recerca ha demostrat que el pensament tancat està relacionat amb un millor rendiment laboral en la policia, les vendes i diverses professions de serveis.

Els impulsos no són dolents per si mateixos. De vegades les presses obliguen a prendre una decisió ràpida, i actuar segons el primer impuls pot ser una resposta eficaç. A més, quan toca divertir-se i no treballar, actuar de manera espontània i impulsiva pot ser molt divertit. Els altres poden veure les persones impulsives com a persones vives, divertides i una mica esbojarrades.

Tot i així, deixar-se portar pels impulsos pot portar problemes de moltes maneres. Alguns impulsos són antisocials. Els actes antisocials descontrolats no només perjudiquen altres membres de la societat, sinó que també poden acabar en represàlies contra qui els comet. Un altre problema dels actes impulsius és que sovint produeixen recompenses immediates però conseqüències indesitjables a llarg termini. Alguns exemples són una vida social excessiva que acaba amb un acomiadament, un insult llançat a la lleugera que trenca una relació important, o el consum de drogues plaents que amb el temps destrueixen la salut.

El comportament impulsiu, fins i tot quan no és greument destructiu, redueix de manera significativa l’eficàcia d’una persona. Actuar per impuls impedeix considerar altres línies d’acció, algunes de les quals haurien estat més encertades que l’opció impulsiva. La impulsivitat també desvia les persones dels projectes que requereixen una seqüència organitzada de passos o etapes. Per això, els èxits d’una persona impulsiva solen ser petits, dispersos i inconsistents.

Un tret distintiu de la intel·ligència, el que potencialment separa els éssers humans de formes de vida anteriors, és la capacitat de pensar en les conseqüències futures abans d’actuar seguint un impuls. L’activitat intel·ligent implica contemplar objectius a llarg termini, organitzar i planificar el camí per assolir-los i perseverar-hi malgrat els impulsos passatgers en sentit contrari. La idea que la intel·ligència implica control dels impulsos queda molt ben recollida en el terme prudència, una etiqueta alternativa per al domini de la responsabilitat. Ser prudent vol dir ser alhora savi i caut.

De fet, les persones que puntuen alt en l’escala de responsabilitat són percebudes pels altres com a intel·ligents. Els avantatges d’una responsabilitat alta són evidents. Les persones responsables eviten els problemes i assoleixen nivells alts d’èxit gràcies a una planificació deliberada i a la perseverança. A més, els altres les consideren intel·ligents i fiables. Pel costat negatiu, poden ser perfeccionistes compulsives i addictes a la feina. I les persones extremadament responsables poden semblar encarcarades i avorrides.

Les persones poc responsables poden rebre crítiques per la seva poca fiabilitat, la seva manca d’ambició i la seva tendència a sortir-se del guió, però gaudiran de molts plaers passatgers i mai ningú no les titllarà d’encarcarades.

Les persones extravertides gaudeixen de la companyia dels altres, estan plenes d’energia i sovint experimenten emocions positives. Tendeixen a ser entusiastes i orientades a l’acció, i és probable que diguin «Sí!» o «Som-hi!» davant de qualsevol oportunitat d’emoció. En grup, els agrada parlar, afirmar-se i cridar l’atenció.

Les persones introvertides no tenen l’exuberància, l’energia ni el nivell d’activitat de les extravertides. Solen ser tranquil·les, discretes, reflexives i poc implicades en el món social. Aquesta manca d’implicació social no s’ha d’interpretar com a timidesa ni com a depressió: la persona introvertida simplement necessita menys estimulació que l’extravertida i prefereix estar sola.

La independència i la reserva de la persona introvertida de vegades es confonen amb antipatia o arrogància. En realitat, una persona introvertida que puntua alt en la dimensió d’amabilitat no buscarà els altres, però serà molt agradable quan algú s’hi acosti.

Per això són considerades, cordials, generoses, servicials i estan disposades a cedir en els seus interessos en favor dels altres. Les persones amables també tenen una visió optimista de la naturalesa humana: creuen que la gent és bàsicament honesta, decent i digna de confiança.

Les persones poc amables posen l’interès propi per sobre de l’entesa amb els altres. En general, el benestar dels altres no els preocupa gaire, i per tant és poc probable que facin un esforç per algú altre. De vegades, l’escepticisme sobre els motius dels altres les fa desconfiades, poc cordials i poc cooperatives.

L’amabilitat és clarament un avantatge per aconseguir i mantenir la popularitat. Les persones amables cauen més bé que les poc amables. D’altra banda, l’amabilitat no és útil en situacions que exigeixen decisions dures o totalment objectives. Les persones poc amables poden ser excel·lents científiques, crítiques o soldats.

Freud va fer servir originalment el terme neurosi per descriure un estat caracteritzat per malestar mental, patiment emocional i incapacitat d’afrontar amb eficàcia les exigències normals de la vida. Suggeria que tothom mostra alguns signes de neurosi, però que ens diferenciem en el grau de patiment i en els símptomes concrets de malestar. Avui dia, el neuroticisme es refereix a la tendència a experimentar sentiments negatius.

Les persones que puntuen alt en neuroticisme poden experimentar principalment un sentiment negatiu concret, com ara ansietat, ira o depressió, però és probable que n’experimentin diversos.

Les persones amb un neuroticisme alt són emocionalment reactives. Responen emocionalment a esdeveniments que no afectarien la majoria de la gent, i les seves reaccions tendeixen a ser més intenses del normal. Tenen més tendència a interpretar situacions ordinàries com a amenaçadores, i les petites frustracions com a dificultats insuperables.

Les seves reaccions emocionals negatives tendeixen a persistir durant períodes inusualment llargs, cosa que vol dir que sovint estan de mal humor. Aquests problemes de regulació emocional poden reduir la capacitat de pensar amb claredat, prendre decisions i afrontar l’estrès amb eficàcia.